A menys «patos», més caça!

Aquests dies, alguns mitjans de comunicació s'han fet ressò de l'opinió i les reflexions de diversos representants dels caçadors de l’Albufera a propòsit del que consideren una «desastrosa» campanya de caça d'aus aquàtiques. D'una banda, atribueixen a l’oratge les causes del daltabaix, perquè ha alterat la migració dels ocells. Només a última hora, asseguren, les baixes temperatures a Europa han afavorit l'arribada d'aus a aquestes latituds. D'altra banda, denuncien la mala gestió que es fa de l'aigua a l'aiguamoll, amb fluctuacions de nivells que, fins i tot, segons diuen, han provocat que alguns «puestos» de caça quedaren puntualment en sec.

Absència de gestió

Efectivament, la menor presència d'ànecs als vedats i les escasses captures poden estar relacionades amb el deficient maneig dels nivells d'inundació, la nefasta gestió de l'hàbitat —particularment, dels arrossars a l'hivern, inclosa la destrucció generalitzada de la vegetació natural dels marges dels camps— i la pèrdua de qualitat de l'aigua d'inundació d'aquests acotats. Però, no res es diu d'altres factors que hagueren també de considerar-se. Així, per exemple, la tradicional absència de mesures de gestió de la caça a l’Albufera implica que algunes espècies d'aus que utilitzen aquest ambient hagen sigut caçades per damunt de la capacitat de sostenibilitat de les seues poblacions, de manera que aquestes estan hui pràcticament exhaurides. És el cas de la cua de jonc, el piulo, el boix, el morell capellutt i la fotja, totes elles comunes a escala continental i presents històricament durant els hiverns a l’Albufera. La seua caça sense limitacions en aquest espai any rere any probablement haja contribuït al fet que no existeixen actualment a penes efectius que hivernen en aquest aiguamoll.

I major pressió cinegètica

Continuant amb la gestió, caldria considerar també el fet que, encara que és perfectament possible i aconsellable una explotació sostenible del recurs cinegètic a l’Albufera, s'opta d'una manera poc reflexiva per incrementar la pressió sobre les aus. I abans que recórrer a mesures de contenció, com implantar quotes de captura, es decideix autoritzar la caça en horari nocturn, la qual cosa, a més, implica que siga pràcticament impossible determinar l'espècie a la qual es dispara.

Un exemple d'aquesta pressió cinegètica és el que ocorre als dies de les «càbiles». Per a salvar la temporada, els caçadors confiaven que la seua sort canviara aquesta tradicional setmana que ara conclou i a la qual, efectivament, han reconegut una millora pel que fa a la quantitat d'aus mortes. A aquesta setmana de càbiles, la caça s'estén sense descans durant nou dies consecutius —enguany, del 12 al 20 de gener— en pràcticament tota la marjal de l’Albufera. L'autorització de l'activitat cinegètica durant la nit, que és quan les anàtides s'alimenten, evidencia que els caçadors aspiren amb això a incrementar les captures, segurs que les aus, abans o després, es voran forçades a accedir a les zones on hi ha el menjar.

No obstant això, seria molt més lògic pensar que, davant un descens de les preses, la caça haguera de suspendre's temporalment per als casos en què una espècie caiga de forma continuada per davall de cert llindar de població, així com quan el parc natural no presente les condicions ambientals apropiades per a sostindre les poblacions d'aus aquàtiques —per dessecació extensiva de les marjals, com ocorre actualment—.

Un interès comú: la conservació

No es tracta ací d'advocar per la supressió de la caça, sinó més aviat d'insistir en el fet que la conservació no està renyida amb aquest tipus d'activitats humanes, sempre que siguen sostenibles. Es tracta d'incidir en el compromís que tenen els caçadors —com ho tenen els pescadors o els recol·lectors de bolets per la seua banda— a mantindre les poblacions d'aus que són objecte de caça, i de reflexionar sobre una realitat que perjudica aquestes i, en conseqüència, als qui, per unes raons o d’altres, desitgen i es preocupen per la recuperació i el manteniment dels seus censos a l’Albufera. D'alguna manera, els caçadors, els ornitòlegs i els aficionats a la fotografia i l'observació de la naturalesa compartim aquest mateix interès.

En un recent llibre al voltant dels trenta anys del Parc Natural de l’Albufera, un ornitòleg local recapacitava sobre el fet que, lamentablement, a la societat actual no es conserva res que no genere beneficis econòmics i que, per tant, no solament cal acceptar la caça, sinó també treballar per garantir l'abundància d'aus aquàtiques —un «recurs», no ho oblidem, que no és exclusiu dels caçadors—. Tornem a l'assumpte de la gestió: simplement, actuant a favor d'una caça efectivament ordenada i sostenible, respectuosa i responsable, a l’Albufera guanyaríem en biodiversitat. Guanyarien les aus. Guanyaríem tots.

--

Aquest article, signat per Bosco Dies, es va publicar el 25 de gener de 2019 en Levante-EMV. Llegir-lo ací.